Guió d'articles publicats.

Presentació

Articles sobre noves tecnologies.

· Informàtica Musical

o Instruments Virtuals:

§ Bateries i percussió.

§ Baix.

§ Orquestres Simfòniques.

§ Guitarristes i cantants.

o Software:

§ D'afinació: I que bé que canten!!!

§ D’entrenament auditiu .

§ Gratuït: Propellerhead Software Rebirth

o Creació musical:

§ Músiques del món

o Comentari sobre l’article “Perspectives actuals en la síntesis digital de sons musicals” – de Xavier Serra

· Tècnic de so

o Compressors: els genis del volum

Història de la música electrònica:

· Història de la música electrònica I

· Història de la música electrònica II

Música - Discografia:

· Què escolto avui?

Miscel·lània:

· Altres vicis...

servido por Xavier 1 comentario compártelo

Història de la música electrònica II

Segona entrega del repàs per la història de la música electrònica.

Inici de la indústria discogràfica

Davant vosaltres Thomas Edison i el seu Phonograph: el precursor del vinil. El primer model del fonògraf va aparèixer el 1877 i consistia en un tub vertical amb una fina coberta d’alumini. Una petita agulla vibrava amunt i avall mentre el so colpejava l’aparell. La gravació es realitzava per mediació del tall d’un solc a l’alumini.

La primera gravació musical de la historia va ser Mary Had A Little Lamb, un tema popular clàssic de la tradició anglosaxona, que aquesta vegada recità Thomas Edison, inspirat inventor i animador de les festes cap el 1880. La llauna d’alumini era el punt fluix de la màquina, doncs oferia una rudimentària qualitat de so i no durava massa. De seguida va ser substituïda per un cilindre de cera a principis d’aquella dècada, que va demostrar ser molt més resistent.

L’altre inconvenient bàsic del fonògraf va ser que ningú hagués inventat un micròfon i un amplificador que reforcessin les fluixes senyals d’àudio per a enregistrar-les. Així, els sons havien de ser suficientment potents en la seva acústica com per poder provocar la vibració espontània de l’agulla.

Al principi, Edison intentà vendre la màquina com un dispositiu per dictar a l’oficina, però a finals de la dècada de 1880 una de les seves filials, Columbia Phonograph Company, va tenir la brillant idea de gravar música contemporània sobre els cilindres amb la intenció de comercialitzar-la.

Aquesta decisió va tenir tant èxit que aviat es van posar a competir amb Edison, sense vacil·lar a l’hora de produir el seu propi i barat Graphophone i les primeres gravacions comercials. En aquest sentit, els primers 'discos' i la primera companyia discogràfica varen néixer al mateix temps. Mentrestant, existia un altre bon munt de gent amb grans idees, disposats a enlairar-se.

Thaddeus i el Telharmonium

Un dels passatges més increïbles de la primitiva historia del sintetitzador va ser el de l’advocat i inventor Thaddeus Cahill i l’immens Telharmonium, l’instrument musical més gran, i quasi diríem que el més car, de quants han xafat algun cop la terra. En molts sentits Cahill va ser un visionari. No solament va construir el primer sintetitzador de la historia, sinó que a més intentà afrontar sense complexes els problemes de difusió de la seva obra. Al llarg de la seva vida tractà d’aconseguir que s’escoltés per tot el continent, lo qual no va ser fàcil si considerem que es tractava d’una època bastant anterior a les gravacions massives i els mitjans de radiodifusió.

Amb el pas dels anys es va comprovar que Cahill era un obsessiu amb més diners que sentit comú i que la seva visió de la tecnologia estava massa ancorada en el seu temps. Mentre tant, la resta de l’orbe avançava. El 1895 començà a treballar amb el primer prototip d’un total de tres Telharmoniums, amb l’intenció de captar inversors. Pesava unes sis tones, encara que això no era res comparat amb els models de producció que el varen seguir quan Cahill va trobar els seus mecenes. Aquest gegantisme va ser un dels seus pitjors enemics.

Acabat en última instancia el 1906, i amb un aspecte més semblant a una centraleta que a un instrument musical, el Telharmonium resultava bestial. De fet, l’aparell ocupava dos pisos de la seva casa (Telharmonium Hall de Nova York) i pesava unes 200 tones. Però encara era més impressionant el seu, preu: 200.000 dòlars (dels de 1906), una xifra que per a tractar-se d’un sintetitzador segueix sent una barbaritat avui en dia.

Al principi, el Telharmonium va rebre una càlida acollida i per un curt període de temps se’l va aclamar com una meravella tecnològica (alguns inclús el catalogaren com "el futur de la música"). L’invent va ser reconegut por Mark Twain i demostrat en una velada pel mateix President dels Estats Units d’Amèrica, que manifestà el seu beneplàcit al treball de l’inventor.

Bé, fins aquí el segon tast. En la propera entrega coneixerem l’invenció del micròfon i el Theremin.

Fins aviat!

servido por Xavier sin comentarios compártelo

Compressors: els genis del volum

En aquest article parlarem d’un element força misteriós, desconegut i molts cops incomprès, dintre del camp del so: els compressors.

Segurament molts de vosaltres els associareu amb programes tipus WinZIP, que el què fan és senzillament intentar reduir la grandària d’un arxiu informàtic.

D’altres ho podeu associar, ja més a prop del camp del so, amb els arxius MP3 (i similars... OGG, WMA...), que el què fan és utilitzar tècniques per eliminar sons “que no sentim”, intentant que els arxius de so ocupin menys espai, sense una aparent pèrdua de qualitat.

Però els compressors que utilitzem els tècnics de so tenen un altra funció: són un control automàtic de volum. Tot el que fan ho podria fer una persona amb un control de volum (fader), una gran capacitat de concentració i molta rapidesa de reacció (qualitats que només tenen les maquines).

Per tant, redueixen la dinàmica d’una interpretació i fa més petita la diferència entre les parts més fortes i les més fluixes. Tot seguit pensareu; quin sacrilegi! Tants anys estudiant les dinàmiques i ara resulta que fas un enregistrament i tenen un aparell que les elimina totes! Cert, però no patiu, normalment el seu ús queda restringit a la música moderna.

Per exemple: imagina que tenim una bateria electrònica amb un ritme constant, mecànic i sense dinàmica. Llavors afegim una cantant amb una gran tècnica, que interpreta amb gran detall dinàmic cada paraula... reproduïm la base de bateria amb la veu, i resulta que hi ha moments que no sentim bé el que diu la cantant, i hi ha moments que la sentim massa fort. El tècnic de so hauria de fer un seguiment paraula per paraula mitjançant el volum per a que en cada moment no ens perdéssim ni un detall de la seva interpretació. Imagina però, que a sobre d’aquesta bateria constant, a més, tenim varis cors, i molts altres instruments amb una gran variació dinàmica... al tècnic li faltarien mans i peus!

Aquí intervé el compressor, ajudant-nos a que quan passegis pel supermercat o vagis escoltant la ràdio al cotxe, en cap moment perdis el fil del que el cantant està dient-te, i en cap moment et perdis una nota d’un solo de guitarra, saxo, etc...

Ara que els hem entès, segurament ja els acceptes una mica més, no? Estan presents en TOTA la música moderna i ens hem acostumat tant a ells que si els eliminéssim, segurament els trobaríem molt a faltar, ja que no aconseguiríem el nivell de detall que tenim en les mescles actuals, on pots distingir perfectament a tots els instruments de qualsevol conjunt, per nombrós que aquest sigui.

El Side Chain - un altra ús dels compressors: us heu fixat que quan un locutor parla per la ràdio, automàticament la música baixa de volum. No importa quan parli, sempre funciona. L’encarregat d’això torna a ser el nostre incansable amic del volum automàtic, el compressor.

Fins la propera!

servido por Xavier 1 comentario compártelo

Altres vicis...

Us comento coses que faig amb el meu “temps lliure” i que val la pena compartir:

TV - Polònia

Segueixo molt aquest programa de TV3. Per la ràdio i la TV escolto molt les notícies i m’agrada el tractament que aquí en fan. Llàstima que no tots els programes són brillants.

Ràdio - L’ofici de viure

Programa de Catalunya Ràdio diari de 20:00 a 21:00. Un dels oficis més difícils. Programa de reflexió humana general, molt recomanable.

Ràdio - El cafè de la república

Programa de Catalunya Ràdio diari de 21:00 a 23:00. Repàs del dia de manera amena, poètica i personal.

Revista - Computer Músic

Revista sobre Música i Noves tecnologies. De nivell mig-baix.

Revista - Future Music

Revista sobre Música i Noves tecnologies. De nivell mig-alt.

Revista – Digital Music Maker

Revista sobre Música i Noves tecnologies. De nivell alt. Articles molt bons. La més recomanable.

Web – www.laorejadigital.com

Web – www.hispasonic.com

N’hi ha moltes més, però m’he acostumat a aquestes i són les que més reviso diàriament.

Fins la propera!

servido por Xavier sin comentarios compártelo

Què escolto avui?

Aquí us aniré comentant quina música escolto últimament (actualitat i discs de fa molts anys que recupero o descobreixo tard).

No sóc fan de ningú, considero que tot artista passa per bons i mals moments creatius, per tant, busco i em quedo amb els millor moments de cada artista

Grups en general i alguna cançó o àlbum en concret:

Autèntiques joies :

· The Feeling (TOT l’àlbum Twelve Stops and Home).

· Boy Kill Boy (TOT l’àlbum Civilian)

· Charlotte Church (la cançó Confessional song).

· A Ballader (la cançó Swim with Sam).

· Angels and Airwaves (la cançó The adventure).

· Embrace (la cançó Natures Law).

· I’m From Barcelona (la cançó I’m From Barcelona).

· Lee Ryan (la cançó Jump).

· Mark Knopfler (la cançó Trawlerman’s song).

· Pussycat Dolls (la cançó Right Now).

· Reamonn (la cançó Tonight).

· Sugababes (la cançó Overload).

· The Caesars (la cançó Jerk it out).

· Upper Room (la cançó All over this town).

Altres treballs fantàstics:

· Anderson, Bruford, Wakeman i Howe.

· Belle and Sebastian.

· Cobra StarShip.

· Cord.

· DashBoard Confessional.

· Dover (àlbum Follow the city Light).

· Gossos.

· Hard-Fi.

· Jamiroquai.

· Keane.

· Lemonheads (àlbum Car Button Cloth).

· Mark Knopfler (àlbum Shangri-La ).

· Metric.

· Nerina Pallot.

· Orson (àlbum Bright Idea)

· Reamonn.

· The Strokes.

· The All-American Rejects.

· The Boo Radleys.

· The Fratellis.

· The killers.

· The Kooks.

· The Magic Numbers.

· The Pipettes.

· Robbie Williams (àlbum Intensive Care).

· Sheryl Crow (àlbum Wildflower).

· The Cardigans.

· The Upper Room.

· Weezer.

· We are Scientists

· Ween

· Yusuf Islam.

Fins la propera!

servido por Xavier sin comentarios compártelo

Comentari sobre l’article “Perspectives actuals en la síntesis digital de sons musicals” – de Xavier Serra

L’objectiu principal de l’article es centra en la manipulació intuïtiva del so.

L’evolució de la síntesi ha sigut més lenta del que s’esperava, ja que es pretenia que en poc temps l’ordinador pogués generar qualsevol so imaginable.

Per assolir aquest objectiu es presenten dos problemes: el primer té a veure amb la quantitat de processament de les màquines, actualment superada; i el segon amb la necessitat d’un llenguatge potent, que creï sons interessants i fàcils de controlar, encara no superat. No podem competir amb la complexitat sonora i expressiva dels instruments acústics.

Planteja els avantatges i desavantatges del software i el hardware, encara que jo crec que són opinions desfasades actualment.

Classifica les tècniques de síntesi en 3:

· Additiva.

· Sostracció.

· No-lineal.

I proposa un altra taxonomia, de Julius Smith, més amplia:

· Processament d’enregistraments.

· Models espectrals.

· Models físics.

· Algoritmes abstractes.

Defineix els objectius de la síntesi:

· Crear qualsevol so imaginable.

· Manipulació total.

Destaca el fet de que és difícil crear sons que no tinguin referent en el món real, i fa un resum de les característiques que haurien de tenir d’aquestos: han de ser de qualitat, flexibles, amb una tècnica de síntesi que permeti crear molta varietat, i amb un temps de càlcul factible.

Les noves respostes a aquestes demandes les trobem en:

Els models físics generen so a partir de la recreació del comportament dels elements que composen un instrument musical. Els instruments consten d’excitadors (elements encarregats de la vibració) i ressonadors (on les vibracions tenen lloc). Per controlar aquests instruments mecànicament, tan sols caldria un instrument de les mateixes característiques que el imitat.

Els models espectrals ens permeten obtenir noves realitats perceptuals, i es basen en les característiques sonores que l’oient percep. Per sort tenim tècniques per analitzar i obtenir els corresponents paràmetres perceptuals. Un cop descompostos en sinusoïdals i soroll podem tornar a sintetitzar el so, modificant els paràmetres que ens interessi.

La síntesis de models espectrals es basa en una combinació de síntesi additiva per la part sinusoïdal i la de sostracció per la part del soroll.

Conclusió personal.

Comparteixo la idea general de que la síntesi encara està en els seus inicis.

Assegurar que els sons sintètics són tots iguals i poc complexos, actualment crec que és poc adequat, ja que la gran majoria de sintetitzadors actuals estan molt avançats i tenen uns resultats sorprenents, tot i que la majoria combinen diferents tipus de síntesi i sampleig.

Difícilment hi haurà una sola tècnica de síntesi tant potent que permeti fer-ho tot. El futur segurament passa per desenvolupar una mica és les tècniques ja existents més alguna de “nova”, i crear un sistema que les combini totes de manera intel·ligent i eficient.

El control dels sons, necessàriament no pot ser més complex que el maneig de qualsevol instrument acústic, amb el qual ja ens passem mitja vida per dominar-lo. Segurament el millor serà evitar aparells físics i basar-se en sistemes que analitzin moviments, com els del reactable, moviments del cos,... ; en resum buscant la naturalitat i immediatesa. Seria un endarreriment no intentar superar “l’artesania d’anys” d’estudi que comporta tocar un instrument.

La música del futur anirà dictaminant les necessitats sonores i de control... o potser serà al revés?

servido por Xavier sin comentarios compártelo

Instruments Virtuals: Bateries i percussió

Seguim amb l’investigació de plug-ins software que simulen instruments reals. En aquest article ens ocuparem de:

Bateries i percussió.

Gravar-ho o programar-ho? Pros i contres.

El mercat ofereix varis CD’s amb percussionistes gravats en un estudi en diferents tempos, i preparats per a realitzar loops. Ens permeten obtenir un realisme total, però no ens permet manipular els diferents elements independentment (bombo, caixa, etc.), i a més ens hem d’adaptar als ritmes disponibles.

Programar les pistes mitjançant el MIDI (“partitures digitals”) disparant un mòdul de sons. Ens dificulta l’obtenció de realisme (encara que, cada vegada millorat amb patrons MIDI tocats per bateries reals, i amb millors mostres i samplers que les gestionen), però ens permet un control total sobre els patrons rítmics i sobre el so.

Algunes opcions del mercat:

• Musiclab SlicyDrummer i FillinDrummer MIDI FX

Són uns Plug-ins que generen informació MIDI, amb programacions molt realistes de bateria, tant de ritmes com de breaks (redobles). Molt flexible ja que podem utilitzar el mòdul de so que creiem més convenient; i gaudim de la flexibilitat del MIDI (edició molt ràpida).

Web: http://www.musiclab.com/products/dtpd_info.htm

• Steinberg Groove Agent

Combinació de 2 elements; mòdul de so amb una extensa llibreria de ritmes pre-programats. Disposa de molts kits de percussió de tots els estils (acústics i sintètics), microfonia d’ambient, múltiples sortides, molt flexible i de qualitat.

Web: http://www.steinberg.net/158_1.html

• Spectrasonics Stylus RMX

Combinació de 2 elements; mòdul de so amb una extensa llibreria de ritmes pre-programats. Pot exportar els ritmes interns a MIDI, disposa de molts kits de percussió (sintètics), 4 sortides independents, molt flexible i de gran qualitat. De moment és de lo millor del mercat en quan a sons sintètics. Hi ha nombroses ampliacions disponibles.

Web: http://www.spectrasonics.net/instruments/stylusrmx.html

• FXPansion BFD Drum Module

Combinació de 2 elements; mòdul de so amb una extensa llibreria de ritmes pre-programats. Pot exportar els ritmes interns a MIDI, disposa de molts kits de percussió de tots els estils (acústics i sintètics), microfonia d’ambient situada en diferents llocs, múltiples sortides (individuals per a cada un dels micros), molt flexible i de gran qualitat. De moment és de lo millor del mercat en quan a sons acústics. Hi ha nombroses ampliacions disponibles.

Web: http://www.fxpansion.com/index.php?page=1&tab=1

Aquestes paraules:

Plug-ins: Programes que amplien les funcions d’un altra programa. En informàtica musical, representen normalment: els efectes i els instruments virtuals.

Loop: Repetició d’un fragment.

Sampler: Instruments que treballen amb mostres (samples) disparades a través del MIDI.

Kit: Conjunt de sons de percussius.

Hi han moltes altres opcions interessants. Doncs bé, no perdeu el ritme, i fins la propera!

Fins la propera!

servido por Xavier sin comentarios compártelo

Història de la música electrònica I

En propers articles us aniré fent un repàs per la història de la música electrònica. Aquí us en deixo la primera entrega.

Introducció

La nostra historia podria començar l’any 1.000 després de Crist, però la música electrònica encara estava molt “verda” llavors, i segurament, era per la falta d’instruments electrònics, seqüenciadors i amplificadors, encara que la raó principal, la podríem trobar en que ningú s’havia preocupat d’inventar l’electricitat.

Per això, els primers vuit segles i mig de la nostra historia, són un miserable catàleg de generacions perdudes de potencials “Schaeffer’s”, “Boulez’s”, “Messiaen’s”, “Varèse’s”, etc... i tot per no disposar d’un decent sintetitzador a pedals o d’un PC arrossegat per cavalls.

Per tant, anirem de pressa fins a finals del segle XIX, una època de ciència i invencions sense igual a la historia. Els trens creuaven els continents, els enormes dirigibles poblaven els cels, els vaixells de vapor navegaven l’oceà i el món ja se n’havia adonat de lo bona que podria ser l’electricitat. Tan sols faltava esperar una mica fins a poder escoltar els primers 'pips'...

Musical Telegraph

El primer instrument electrònic, com a tal, va ser el Musical Telegraph, dissenyat a principis de la dècada de 1870 per Elisha Gray. Aquest personatge, un home inquiet i amb una visió preclara de1 futur tecnològic, va estar a punt de ser l’inventor del telèfon. En realitat, Gray va voler patentar idees semblants a les que va fer famós a Alexander Bell però, per desgràcia, Alexander va ser una mica més matiner i va registrar els seus plans ¡una hora abans i el mateix dia que la seva competència! El destí li havia jugat una mala passada.

Amb la seva gran ambició frustrada, Gray es va dedicar a d’altres idees que l’havien mantingut distret, entre les que es comptaven innumerables experiments relacionats amb una banyera plena d’aigua i un violí sense cordes; tot i això, amb el temps va acabar per idear, dissenyar i produir el primer instrument elèctric basat en un oscil·lador¹. El mecanisme consistia en un senzill teclat com el d’un piano, des del que es disparaven els oscil·ladors. Avui en dia aquest concepte és la base de tots els sintetitzadors. Per desgràcia, les complicacions en la creació d’un sol oscil·lador que pogués generar diferents notes (control variable del to), van dissuadir al nostre amic Elisha, que tan sols va ser capaç d’afinar cada oscil·lador en un to fix. Llàstima…

Problemes de polifonia

El resultat final va ser que, com molts dels primitius instruments electrònics, el Musical Telegraph es va construir mitjançant l’ús d’un oscil·lador independent per a cada nota del seu teclat d’una mica més de dos octaves. En aparença, existia una solució senzilla per al problema de la polifonia, que consistia en assignar oscil·ladors individuals a cada nota. El resultat, però, no va ser ni molt menys l’esperat. Tot i que en teoria ens oferia un so més ric, aquesta opció implicava que els instruments estiguessin limitats a un petit teclat per a reduir la seva grandària i cost.

Encara que el Musical Telegraph no hagués aconseguit immortalitzar el nom de Gray, va esser un instrument d’importància fonamental per a la història de la música electrònica. Tots els elements clàssics del disseny del sintetitzador (tecles, oscil·ladors i una complerta carcassa de fusta) quedaren establerts quasi 100 anys abans de l’era del sintetitzador. Gray es va emportar de gira el seu Musical Telegraph per els EE.UU. durant 1876 i 1877, fet que provocà la concurrència de grans multituds allà per on anava. Sols hi va haver una cosa que li va impedir llençar un àlbum, i arrasar en les llistes de ventes: encara no s’havia inventat un suport decent d’enregistrament.

¹ Oscil·lador: en electrònica, és un circuit capaç de convertir l’electricitat en una corrent que varia de forma contínua. Aquestes oscil·lacions, poden ser sinodals, quadrades, triangulars, etc...

Bé, fins aquí el primer tast. En la propera entrega coneixerem a Edison i el seu fonògraf, i un instrument gegantí, anomenat Telharmonium.

Fins la propera!

servido por Xavier sin comentarios compártelo