Història de la música electrònica II
Segona entrega del repàs per la història de la música electrònica.
Inici de la indústria discogràfica
Davant vosaltres Thomas Edison i el seu Phonograph: el precursor del vinil. El primer model del fonògraf va aparèixer el 1877 i consistia en un tub vertical amb una fina coberta d’alumini. Una petita agulla vibrava amunt i avall mentre el so colpejava l’aparell. La gravació es realitzava per mediació del tall d’un solc a l’alumini.
La primera gravació musical de la historia va ser Mary Had A Little Lamb, un tema popular clàssic de la tradició anglosaxona, que aquesta vegada recità Thomas Edison, inspirat inventor i animador de les festes cap el 1880. La llauna d’alumini era el punt fluix de la màquina, doncs oferia una rudimentària qualitat de so i no durava massa. De seguida va ser substituïda per un cilindre de cera a principis d’aquella dècada, que va demostrar ser molt més resistent.
L’altre inconvenient bàsic del fonògraf va ser que ningú hagués inventat un micròfon i un amplificador que reforcessin les fluixes senyals d’àudio per a enregistrar-les. Així, els sons havien de ser suficientment potents en la seva acústica com per poder provocar la vibració espontània de l’agulla.
Al principi, Edison intentà vendre la màquina com un dispositiu per dictar a l’oficina, però a finals de la dècada de 1880 una de les seves filials, Columbia Phonograph Company, va tenir la brillant idea de gravar música contemporània sobre els cilindres amb la intenció de comercialitzar-la.
Aquesta decisió va tenir tant èxit que aviat es van posar a competir amb Edison, sense vacil·lar a l’hora de produir el seu propi i barat Graphophone i les primeres gravacions comercials. En aquest sentit, els primers 'discos' i la primera companyia discogràfica varen néixer al mateix temps. Mentrestant, existia un altre bon munt de gent amb grans idees, disposats a enlairar-se.
Thaddeus i el Telharmonium
Un dels passatges més increïbles de la primitiva historia del sintetitzador va ser el de l’advocat i inventor Thaddeus Cahill i l’immens Telharmonium, l’instrument musical més gran, i quasi diríem que el més car, de quants han xafat algun cop la terra. En molts sentits Cahill va ser un visionari. No solament va construir el primer sintetitzador de la historia, sinó que a més intentà afrontar sense complexes els problemes de difusió de la seva obra. Al llarg de la seva vida tractà d’aconseguir que s’escoltés per tot el continent, lo qual no va ser fàcil si considerem que es tractava d’una època bastant anterior a les gravacions massives i els mitjans de radiodifusió.
Acabat en última instancia el 1906, i amb un aspecte més semblant a una centraleta que a un instrument musical, el Telharmonium resultava bestial. De fet, l’aparell ocupava dos pisos de la seva casa (Telharmonium Hall de Nova York) i pesava unes 200 tones. Però encara era més impressionant el seu, preu: 200.000 dòlars (dels de 1906), una xifra que per a tractar-se d’un sintetitzador segueix sent una barbaritat avui en dia.
Al principi, el Telharmonium va rebre una càlida acollida i per un curt període de temps se’l va aclamar com una meravella tecnològica (alguns inclús el catalogaren com "el futur de la música"). L’invent va ser reconegut por Mark Twain i demostrat en una velada pel mateix President dels Estats Units d’Amèrica, que manifestà el seu beneplàcit al treball de l’inventor.
Bé, fins aquí el segon tast. En la propera entrega coneixerem l’invenció del micròfon i el Theremin.
Fins aviat!
